Ricardet era fill d'un bon home del poble que, de jovenet, haviaanat a Barcelona per fer de mosso de cafè en el que un parent llunyàtenia en una barriada extrema de la ciutat: allà es casà amb lafilla de l'amo, i anant temps -no molt temps- havia esdevingut amoell mateix, per mort del sogre que, darrera el taulell, haviaarreplegat, junt amb uns pocs milerets de duros, una malaltia de pitque l'acabà abans d'arribar a la vellesa. El gendre ho havia heredattot: establiment, cabal i malaltia; i quan sos lleus, trepanats combresques i plens de la pols infecta del cafè, foren sols niers demicrobis incomptables, els metges li ordenaren ___reposar_, deixarel negoci i anar-se'n a fora. Aleshores el bon home pensà en elpoble nadiu, i, ofegant recances de la muller i ambicions pròpies,vengué el cafè i emprengué el camí de son exili, amb la tristor alsulls, la lassitud als membres i la mort arrupida en les entranyes.
Ja en el poble, comprà una caseta vora el mar i shi instal·là ambl'esposa i el fill, esperant mansament l'hora en que el destí haguésdecretat l'execució de la sentencia. Durant el primer temps,
passejava per la platja, donant conversa als mariners, o sen'entrava, per tirada invencible, en les tavernes properes, no fent-hi consum, però ensinistrant, amb consells pràctics i maules del'ofici, els taverners amics; després, se quedava ja a casa els diesrúfols: darrerament, a mida que el mal empitjorava, gairebé no eixiamai, ara fent llit, ara arribant-se fins al balcó, i allí, groc irexuclat, amb la barba de tres dies i l'alè entrebancat, se passavales hores en un balancí, guaitant llargament, hipnòticament, eltragí de la platja, l'anar i venir de la gentada, la frescor de lamar, l'enriolament del cel, la professó cerimoniosa de les barques,que marxaven cap al lluny, com teoria de verges sagrades enespectacle de ritual…
La sang del pobre hètic, emmetzinada i corrupta, s'anavadescomponent i afeblint sota aquell mantell d'esplendències, prop deles sanitoses emanacions, en mig del formigueig de vida intensa…Mes, com per llei de divinals compensacions, el pare moribund veiaque, al caire mateix de la seva agonia, la seva sang prenia novaufana, s'enriquia de glòbuls vermells, esdevenia una sang nova en elcos del seu fill únic, d'aquell Ricardet que havia dut de Barcelonapàl·lid, anèmic, frèvol com una peça trencadissa, próxima a ladestroça. El nen, en el mes i mig de viure al poble, s'haviatrasmudat: ses galtes sanitoses s'enrojolaven, sos moviments prenienempenta i vigor, la gana es feia inestroncable… tot semblavapredir una bona preparació per a la creixença, una ferma resistènciacontra l'heretatge morbós. I el pare, al donar-se compte delsprogressos, beneïa a Déu per haver-li donat l'assot de la pròpiamalaltia, que havia salvat la vida al fill estimat.
Més aquest no estava del tot content en la petita vila, on tenia depagar son dret d'implantació, son delme obligat.
Perquè els metges ho havien aconsellat, perquè la casa hi donava,perquè no tenia germans que el distraguessen ni amics que elretinguessin dins, en Ricardet tot el dia rodava per la platja, sotal'ull vigilant i amorós de son pare. Mes hi estava, allà, a talld'intrús, com pollastre caigut en galliner d'altri; que la colla demarrecs que n'eren mestres i senyors sobirans de cap a cap de jorn,se destriaven d'ell, el defugien, el miraven, primer, ambestranyesa, després amb recel, més tard amb franca hostilitat. ¿ Comno, si aquell vailet de cara blanca i fina, de cabells ben tallats ipentinats, de davantal nou i planxat, de sabates polides i lluentes,se'ls mirava sempre amb mirada altiva de personeta superior, se reiasempre, amb una mitja rialleta desdenyosa, dels nens esparracats i