JOSEPH MORATÓ
BARCELONA
Ilustració Catalana
1906
Barcelona—Estampa de J. Thomàs
—Demano la paraula.
—Té la paraula’l company Terratrèmol.—
...La junta’s celebrava en una salaespayosa y desfregada, a la llum dedues espelmes que cremavan en canalobresde vidre y d’un sol broch,colocats sobre la taula de la Presidencia.Els concurrents no passavangayre d’una dotzena, y axò feya que’llocal, ab el seu rengle de cinch balconsoberts en un dels carrers mésrònechs de la vila, semblés encara[6]més gran de lo qu’era. Com a moblatge,no hi havía altra cosa qu’otomanes:otomanes entre les obertures,separantles, com una tirallonga deguions les cantitats d’una tanda derestes; otomanes a cada cap de sala;otomanes a la paret que corría devanteraal rengle de balcons; otomanesper tot arreu. Del bell mitx delsostre, penjava una colossal aranyade vidrims, sospesa d’un ganxo deferro y desprovehida d’espelmes. Ycom que les dues que cremavan sobrela taula no eran prou capassespera aclarir la pessa, els socis, allargassatsò asseguts en les otomanes,se fonían en la penombra, no arribantsea distingir les fesomíes decap d’ells, fòra la del President, queera un jove d’uns vintivuyt anys, denas punxagut y barba negra, pentinadaab afectat desgayre, igual queels abundosos cabells, cobricelatsper les ales amples d’un barret tou.
Ab tot y’l descuyt que volía aparentar,la seva persona tenía quelcomde distingit, que denunciava labona posició de que disfrutava, comhereu qu’era de casa bona.
—Donchs sí, cavallers,—deya en[7]Terratrèmol;—jo entench que sobreaxò de l’hora d’anar a joch, sehan de concedir amplies facultats ala Presidencia.—
Però, una veu fosca y calmosa, vingudad’un dels recons més ombrius,va remugar entre dents:
—¡No m’hi confronto!—
Al mateix instant, del tròs de foscahont estava negat en Terratrèmol,va avensar cap a la llum, axecantsecom si amenassés, el cap d’unpal llargarut, semblant a una antenade monstre. Y gayrebé al punt d’axecarse,va caure secament a terra,se va apuntalar a dos pams de lataula del President, y, tot seguit,com una llagosta gegantina, va saltarde l’ombra a la claretat una figurade dèu pams d’alsada, ab la camadreta plegada al genoll y mantenintshitesta, com si se li hagués criatrovell a les frontisses.
—El que vulgui interrompre, quedemani la paraula a la Presidencia¡fonoll!—va cridar l’esguerrat, dirigintcap al lloch d’hont havía sortitla veu calmosa una mirada deboig, que relluhía sota un front botaruty sobre uns pòmuls sortits,[8]entre’ls que avensava, com el timó d’unagalera, un nas encorvat y sèch, cayentdemunt d’un bigotàs negríssim.
Y com si volgués justificar el motiude Terratrèmol ab que’l designavanels companys, va segellar laexpressió ab un ferm cop de crossaa terra y un atronador cop de punya la taula, fentne caure’ls dos canalobresde vidre, que’s varen esbocinaralhora que s’apagavan les espelmes.
Un